Vinga, anima’t que la vida són dos dies

Per això mateix!!! No per voler-ho fer tot, la gaudiràs més…

Perdoneu que comenci així, però ja sabeu que qualsevol observació m'inspira i avui ha estat aquest missatge d’un amic.

Els últims dos mesos han estat frenètics, he treballat moltíssim i al final he obtingut molt bons resultats. Però ara estic esgotada. Segueixo amb tota la meva energia, però ara l’estic dedicant a mi mateixa i un dels meus reptes per aquests dies és aprendre a dir no. L’assertivitat és el meu nou objectiu.

Voler estar a tot arreu i amb tothom és el camí directe a l’estrés i a la frustració de no arribar a tot.

>>
Aquest cap de setmana volia sortir a escalar i retrobar-me amb amiques i amics que fa dies que no veig. Però el meu cos i ment necessita una pausa en un lloc familiar, pair coses que m’han anat passant aquests dies i reflexionar sobre nous conceptes que he estat sentint, però que no he tingut temps d’assimilar. Així que he decidit quedar-me a casa i la resposta del meu amic ha estat: "Anima’t que la vida són dos dies!" I tant que són dos dies i voler-ho fer “tot” en aquests dos dies és una bogeria.

És cert que els instants són irrepetibles, sempre estem visquent instants eterns. Ara ja no és el mateix que quan escrivia l’ara del principi d’aquesta frase i el nostre modus operandi és fer coses per no perdre el temps. Però... què passa amb el temps de la reflexió? El temps de la contemplació? El temps que s’atura per tu i que és necessari.

Hem de deixar de córrer d’un costat a l’altre, és imprescindible aturar-nos de tant en tant i reflexionar, pensar en allò que estàs fent i qüestionar-te si allò t’està conduint cap a on tu vols.

Si no ho fem, correm el risc de topar-nos amb una aturada forçada. Sovint alguna patologia o accident ens obliga a escoltar allò que no "teníem temps d'escoltar". Al meu post: “Una vez más... parón”, parlava d'aquest risc. En aquell moment, la meva ment em deia que m’havia d’aturar i d’alguna manera, l’univers va conspirar per fer-me aturar, almenys de l’activitat física.

Pràcticament dos mesos més tard, em trobo amb una altra manera de fer. He madurat allò que vaig escriure. Sí, sí que tinc molta energia que utilitzo de forma molt activa; però ara entenc que activa no vol dir necessàriament anar d’un lloc a l’altre o aprendre constantment coses noves. Activa també vol dir descansar.

Utilitzaré de nou la metàfora de l’escalada: vas a la roca i escales. A mesura que vas escalant, vas guanyant força, tècnica i aguantes molt més. Però si al tercer o quart dia no descanses, el rendiment va baixant i no acabes d’entendre que simplement estàs cansada i que el cos necessita temps per assimilar moviments i tècnica. Això en el millor dels casos, doncs de vegades, no sentim que el nostre cos ens reclama descans i, aleshores, arriben les lesions o la manca d’atenció necessària per garantir la teva seguretat o la del company.

A la vida, la situació es repeteix. Anem d’un costat a l’altre, sovint sense pensar, sense aturar-nos a descansar i quan hem de parar per obligació, ens adonem que hem perdut el rumb de les nostres vides i que ens hem deixat arrossegar per la voràgine del temps o de les persones que ens rodegen. Aleshores arriben les frustracions, les depressions i altres malestars que també són necessaris per aprendre a conèixer els nostres límits.

La vida hauria de ser un equilibri, un equilibri que només nosaltres mateixes podem trobar. No es pot generalitzar sobre el temps dedicat a la contemplació i el temps dedicat a l’acció. Hem d’estar actives, però sense perdre de vista que, de nou la metàfora de l’escalada, la recuperació activa o el repòs total són necessaris. Cada persona necessita una activitat i un repòs que només ella mateixa pot valorar. La no-activitat també ens llança avisos mitjançant el cos: obesitat, mals d'esquena, depressions, apaties...

Entendre quin és aquest equilibri és un dels reptes de les nostres vides.

Comentaris

Anònim ha dit…
Osti tu manel, nena com l'encertes.
Val al pena dir no i fer un tomb, no? sortir a fora per veures, si?
tu ja saps.....
potser ara es el moment de....
tomar el sol leches. jajaja
toi mas rojo que una gamba.
un admirador antiguo con algun dolorcillo.
Cris Pérez ha dit…
¿Qué tal Port Aventura?

L'univers conspira...
Anònim ha dit…
nice nice, caribe park, mucha agua... y tu?
Cris Pérez ha dit…
Jo Piri! Mal d'abductors a muerte! I marxo la setmana vinent a veure la família fins segona quinzena d'agost...